Notícia

DECLARACIONS

Parla Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, president de Foment del Treball:

[...] I avui la convocatòria era per manifestar el que ja sabeu, que és la formalització de la candidatura meva com a president de Foment de Treball Nacional, i l’elecció també dels candidats a secretaris pels propers quatre anys. Bé, l’anterior és un període interessant i important que ha marcat la nostra manera de ser durant els darrers quatre anys, i ara el repte és consolidar, millorar i ajudar el país en aquests propers quatre anys. És per això que em fa il·lusió tornar-me a presentar i seguir més anys, i especialment, doncs, és significatiu la participació a la junta directiva que tenim d’una manera significativa per membres de col·lectius tant sectorials com territorials com consorcis individuals del Foment del Treball. És per tot això i pel nostre compromís amb la CEOE i, en aquest cas i durant aquests dies, amb la figura del candidat del president Joan Rosell, en el qual el Foment, doncs, una vegada més vol mostrar la seva fortalesa, la seva unitat, el seu consens i la seva alta participació. I per tot això i amb el programa que jo donaré d’aquí a uns minuts als membres de l’Assemblea General del Foment del Treball, doncs com a president de la junta directiva, una vegada tinguem els resultats de la llista definitiva, nomenarem els càrrecs per al comitè executiu, i nomenarem els càrrecs de les comissions, que són molt importants, i nomenarem també les vicepresidències que, afegint la ja presidenta Helena de Felipe, com a presidenta de FEPIME, formaran els òrgans de govern habituals que prenen les decisions del Foment del Treball. També tenim la comissió assessora, i també tenim una comissió consultiva, i una comissió jurídica molt potent, [...] i molt important en aquests moments en què nosaltres volem assegurar i tenir elements significatius per als nostres conceptes, que al final són, com jo sempre repeteixo, generar riquesa i crear ocupació, per la qual cosa és important que tinguem aquesta seguretat jurídica i aquesta  estabilitat social i aquesta previsibilitat del governant. Bé, sense més paraules, estic a la vostra disposició per si hi ha alguna aportació addicional. També voldria destacar que avui m’acompanya en Joan Pujol, el secretari general, al qual jo li he demanat que m’acompanyi en el proper període de quatre anys com a secretari general. És una persona de gran experiència i de gran posicionament social i institucional. Bé, després he dit que faré referència a elements més concrets o tècnics, i jo com us deia fa uns moments em poso a la vostra disposició per si teniu alguna pregunta.

Tot seguit,  va començar el torn de preguntes dels periodistes allí presents.

NOTÍCIA

Gay de Montellà és reelegit president de Foment del Treball Nacional i reclama que Mas esgoti la legislatura

Gay de Montellà durant la roda de premsa
Font: Diari Expansión

BARCELONA (Redacció).- La patronal catalana Foment del Treball Nacional serà dirigida per segon cop consecutiu per Joaquim Gay de Montellà, després que l’Assemblea Electoral el ratifiqués com a president de la institució. També serà l’última legislatura, de quatre anys, segons contemplen els Estatuts de Foment, que limiten a dos els mandats. Amb motiu de la reelecció, el president va concedir el passat dijous 4 una roda de premsa a la seu de Foment, on va reclamar que Mas esgoti la legislatura.

Durant l’acte, el president va reivindicar un Foment “fort i unit” en un moment de “transformació econòmica i social”. Preguntat per la corrupció i la possible independència de Catalunya, Gay de Montellà va reclamar “que els polítics siguin previsibles”. També va dir que “la relació amb el Govern de Catalunya és bona, però cal tenir un governant que governi”. Seguint amb la relació Catalunya-Espanya, el president va explicar que la seva voluntat és que “s’arribi a una manera natural de diàleg, de negociació” i que “els polítics dialoguin”. Quant a la possibilitat d’unes eleccions anticipades, el cap de la institució va declarar que “no és bo tenir eleccions cada dos anys” i que “el normal és acabar els períodes que els ciutadans van decidir”. A més, va destacar que això “és fàcil que repercuteixi en l’economia catalana”. Respecte als pressupostos presentats pel Govern de la Generalitat dos dies abans, el president va titllar-los de “de difícil encaix”. També va dir que, més que presentar-se, li agrada “que els pressupostos s’aprovin”, ja que, si no, “la situació és molt inestable”.

El candidat electe va marcar com a objectiu principal de la seva legislatura “que Catalunya sigui capdavantera en inversions estrangeres”. També va refermar que cal assolir un mínim del “30% de participació de la dona” dins els òrgans de govern de l’entitat. Gay de Montellà va explicar que d’una legislatura a una altra passarien de tenir 10 vicepresidents a tenir-ne quatre. Una mesura, segons el president, per tal de “recuperar personalitat”. 

LA NOSTRA VALORACIÓ

L’assistència a una roda de premsa era una activitat que esperàvem, que crèiem que ens permetria veure i compartir una de les pràctiques habituals dels periodistes. Malgrat que a través del web de l’Agència Catalana de Notícies havíem vist diferents rodes de premsa –de Joan Herrera o de Ferran Mascarell, per exemple–, la que ens anava bé a tots i, alhora, la que potser sentíem més llunyana i desconeguda, era la del president de Foment del Treball Nacional, Joaquim Gay de Montellà.

Podríem reconèixer que no hauria anat malament buscar més informació del funcionament de Foment i del context en què es produïa la roda de premsa. Tanmateix vam poder entendre bé el que explicava Gay de Montellà, perquè no va entrar gens en concrecions. De fet, en algun moment sí que va haver d’aclarir a algun periodista el funcionament del procés electoral pel qual havia estat reelegit president de la patronal, així com la composició dels òrgans de govern de l’entitat.    

Deixant de banda la nostra inexperiència, vam experimentar les dificultats d’entrar a la roda de premsa: a la recepció de Foment ens van demanar els noms i cognoms de tots els integrants del grup, que ja prèviament el Daniel Ortín havia notificat per correu electrònic, i fins que no ens vam identificar tots no ens van deixar pujar a la “sala H”, on es faria la compareixença pocs minuts després de les 17h. Sincerament, el tracte rebut, correcte en tot moment, es passava de paternalista i la diferència d’edat, entre nosaltres i la majoria dels homes que es passejaven mudats pels passadissos decorats amb retrats d’antics presidents de Foment i plens de relíquies, es va fer palesa encara més quan vam ser el centre d’atenció amb l’arribada de Gay de Montellà a la sala. El reelegit president ens va reiterar la intenció que li féssim preguntes (per la qual cosa el Daniel Ortín va demanar-li que expliqués les causes de la bona relació entre patronal i sindicats, que havia mencionat el compareixent) i va mostrar en tot moment interès per conèixer què estudiàvem i per fer-nos partícips de tot el que argumentava.

La primera impressió en entrar a la sala va ser de sorpresa. Podíem imaginar una roda de premsa amb el compareixent dret davant d’un faristol i damunt d’una tarima central, també ho podíem fer amb l’orador assegut darrere d’una taula aixecada –com les rodes de premsa de futbol– però ens va sorprendre veure que el candidat electe s’asseia a la mateixa taula rodona on érem nosaltres i els periodistes. La nostra sorpresa va ser compartida pels periodistes en veure que una dotzena de joves (tres grups de la UPF) ocupaven la majoria de cadires. Els periodistes, que en general passaven dels 45 anys, es coneixien prèviament i amb Gay de Montellà també, que fins i tot es va referir pel nom a un dels que va preguntar.  Els que van arribar tard van demanar als companys de professió que els enviessin el contingut del que no havien pogut sentir. Complicitat en tot moment.

Vam comprovar les poques ganes de concretar que tenia el líder de Foment, que fugia d’explicar detalladament les propostes, tot i que en va mencionar algunes, i argumentava que ens passaria uns impresos amb la informació necessària. El president de l’entitat va preferir que fos Joan Pujol, secretari general, qui detallés alguna qüestió, malgrat que ho va fer molt resumidament. Tot això ens fa dubtar de la utilitat de certes rodes de premsa que, tot i deixar preguntar als periodistes, aporten poca informació nova.  

FOTOGRAFIA DEL GRUP A LA RODA DE PREMSA 

Consell de la Informació

En aquesta entrada del blog nosaltres, l’Andreu, el Pau, el Daniel i el Javi, ens constituïm en un imaginari “Consell de la Informació” i redactem una carta dirigida al director d’El Periódico, Enric Hernàndez. En aquesta, ens queixarem de la publicació de la present fotografia de Teresa Romero a l’Hospital Carlos III de Madrid, i exposarem les raons per les quals creiem que viola el codi deontològic dels periodistes (prendrem com a referència el de Catalunya) i, en especial, el principi de responsabilitat.

Fotografia de Teresa Romero que El Periódico va publicar en portada

A continuació presentem la que seria la nostra carta a El Periódico:

Benvolgut Enric Hernàndez,

Com a membres del Consell de la Informació ens adrecem a vostè en referència a la publicació el dia 10 d’octubre, tant a la portada com a la secció ‘El tema del dia’, d’una fotografia de l’habitació de la malalta d’Ebola Teresa Romero, on surt ella descansant al llit.

La publicació d’una imatge com la que han tret vostès a la llum és una flagrant violació de la intimitat i de la privacitat d’una persona malalta que, per a més gravetat, ni tan sols és un personatge públic. Es tracta, a més, d’una fotografia de mal gust perquè tracta d’una persona que es troba en un estat molt greu -segons informen les autoritats sanitàries responsables- i la imatge no ajuda a calmar els ànims ni dels lectors en general, ni dels seus familiars en particular.

La publicació d’aquesta imatge, a més, entra en contradicció amb tres punts del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya:

“Punt quatre: Utilitzar mètodes dignes per a obtenir informació o imatges, sense recórrer a procediments il·lícits.

Punt sis: Reconèixer a les persones individuals i/o jurídiques el seu dret a no proporcionar informació ni respondre preguntes, sense perjudici del deure dels periodistes d’atendre el dret dels ciutadans a la informació. Aquest dret protegeix molt especialment l’estricte confidencialitat sobre la salut o la malaltia d’una persona com a nucli de la seva privacitat, malgrat la curiositat que pugui haver-hi en el cas de personatges coneguts públicament, fins i tot més enllà de la seva mort.

Punt nou: Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin.”

Més enllà de la vulneració d’alguns dels criteris del Codi Deontològic dels Periodistes de Catalunya, la publicació d’aquesta fotografia infringeix la Llei Orgànica 15/1999 de Protecció de Dades de Caràcter Personal, i més concretament els següents articles:

“Article 6: Consentiment de l’afectat. Apartat 1: El tractament de les dades de caràcter personal requereix el consentiment inequívoc de l’afectat, llevat que la llei disposi una altra cosa.
Article 7: Dades especialment protegides. Apartat 3: Les dades de caràcter personal que facin referència a l’origen racial, a la salut i a la vida sexual només poden ser recollides, tractades i cedides quan, per raons d’interès general, així ho disposi la llei o l’afectat ho consenti expressament.
Article 11: Comunicació de dades. Apartat 1: Les dades de caràcter personal objecte del tractament només poden ser comunicades a un tercer per al compliment de finalitats directament relacionades amb les funcions legítimes del cedent i del cessionari amb el consentiment previ de l’interessat.”

La violació d’aquests articles, a més, implica infraccions greus d’acord amb l’“Article 44: Infraccions. Apartat 3c: És una infracció greu recollir dades de caràcter personal sense obtenir el consentiment exprés de les persones afectades, en els casos en què aquest sigui exigible.”

Si fem esment a altres estudis d’ètica periodística, hauríem de referir-nos a l’article del doctor Salvador Alsius, Cap a una gran base de dades per a l’estudi de l’ètica periodística, en el qual estableix una nova classificació dels diferents elements presents en la majoria de codis deontològics existents. El seu article, que és més una mirada global a la deontologia que no pas una novetat, ens parla dels punts que constitueixen els principis periodístics de veracitat, justícia, llibertat i responsabilitat. D’aquest últim, ens n’ocupem a continuació.

En aquest sentit, considera la invasió de la intimitat, de la qual el seu diari ha abusat, una pràctica a evitar. Per a Alsius, “l’acció dels mitjans pot resultar summament intrusiva envers les persones que són considerades objecte de l’atenció pública”. Afegeix que “això pot succeir perquè aquestes persones ocupen un càrrec rellevant que comporta responsabilitat públiques o perquè determinades circumstàncies de la seva vida (el patiment d’una malaltia, per exemple) poden resultar interessants o suggestives per al públic”. En aquest sentit, el Consell de la Informació vol criticar la mediatització que han fet els mitjans, també el seu, d’una persona fins fa poc temps “anònima”.

El tractament de la imatge de les persones, així com el dret a la pròpia imatge, és “un altre dels problemes ètics específics als quals ha de plantar cara el periodisme gràfic i televisiu”, segons Alsius. El Consell creu que el mal ús de la imatge de Teresa Romero ha pogut causar danys morals i la deontologia periodística no els pot deixar de tenir en compte.

En relació al punt de dolor i aflicció d’Alsius, creiem que en aquest cas s’han donat les “circumstàncies per fer conflictiva la intrusió en la vida de les persones o l’ús de la seva imatge”. Aquestes circumstàncies impliquen dolor i sofriment per a les persones més properes a Teresa Romero.

Encara fent referència a l’article esmentat, la publicació de la polèmica fotografia incompleix el principi de bon gust. Malgrat que el mal gust potser no és una percepció universal, es tracta en tot cas d’una consideració majoritària en la nostra societat. Per aquesta raó també el Consell creu que hauria de ser evitada.

Per acabar de fer la relació amb la deontologia d’Alsius, creiem que la fotografia incrementa l’alarmisme social, ja que el fet de ser una imatge de la víctima activa la part emocional dels lectors i no ajuda a la racionalitat ni a la tranquil·litat. De fet, el concepte d’alarma social, com diu l’autor, es va “obrint pas a les societats actuals, tenallades per temors de signe molt divers”.

D’altra banda, hem llegit el seu article on dóna cinc raons per a la publicació de la fotografía, i ens sembla que la justificació és insuficient. Respecte al tema de l’obtenció de la fotografia, vostè diu que correspon a un monitor de l’hospital que està “a la vista de desenes de professionals sanitaris” i que l’han obtinguda “amb el coneixement d’algun dels integrants de l’hospital”. Tot i ser veritat que molts professionals de l’hospital tenen accés a la imatge, s’ha d’aclarir que aquesta potestat la tenen amb motiu de la seva professió, i que això en cap cas justifica la publicació de la imatge en un mitjà de comunicació on tothom, sigui o no responsable sanitari, la pot veure. Pel que fa al punt dos, vostè parla de l’enfocament de la imatge, adduint que no s’arriba a veure la seva cara. És cert, tot i que aquest fet només li resta gravetat a la publicació. I respecte al que també diu al punt dos sobre que la imatge aporta informació sobre les condicions sota les quals està sent atesa, creiem que aquesta ja es pot transmetre sense necessitat d’una imatge ja que la gent ja està familiaritzada amb el funcionament d’una habitació d’hospital i, en tot cas, només caldria explicitar aquelles maneres de fer que fossin especials del protocol en aquest cas concret. Finalment, quant a les raons que dóna als punts tres i quatre, sobre que altres mitjans difonen converses telefòniques amb la malalta i uns altres tracten de conèixer informació privada mitjançant veïns o l’entorn familiar -i que vostès no fan això-, creiem que la possible manca d’ètica que tinguin altres mitjans de comunicació en cap cas justifica la falta d’aquesta per part del seu mitjà i responsables.

En conclusió, el Consell de la Informació troba que la publicació de la imatge de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero reposant a la seva habitació ha estat una decisió inadequada per part seva. Ens trobem davant del cas d’una dona a qui no podien visitar els seus familiars ni podia estar en contacte físic amb ningú. S’han parat a pensar que potser un familiar seu l’ha vist per primer cop estirada al seu llit en un mitjà de comunicació? Són conscients de com els pot afectar?

Creiem que, com que s’han vist superats per altres mitjans que han publicat entrevistes amb el seu marit o bé amb la pròpia malalta, vostès han volgut emportar-se la “notícia de la setmana”. Però això no funciona així, les entrevistes, al cap i a la fi, si han estat publicades és pel consentiment que ha donat la malalta, independentment de com li hagin insistit els diferents periodistes. Vostès, en canvi, han publicat la fotografia (segons diuen gràcies a la filtració d’un dels integrants del cos sanitari) sense el consentiment de la malalta ni dels seus familiars més propers. Suposem que no es vendran els mateixos exemplars si es publica la imatge en portada o simplement es posa un titular, però hi ha uns límits i vostès els han sobrepassat infringint, més enllà d’alguns dels punts del Codi Deontològic de Periodistes Catalans, alguns dels articles de la Llei Orgànica de la Protecció de Dades de Caràcter Personal.

Atentament,

El Consell de la Informació

"Optimismo para periodistas"

ANDREU

Si sempre he volgut treballar de periodista és perquè m’agrada investigar i fer conèixer a la gent coses que poden passar per alt. De fet, desitjaria treballar fent investigació en profunditat, on la immediatesa no fos important, o com a corresponsal internacional i preferentment a Londres, d’un mitjà escrit. M’interessa la informació local, sobretot informar de política, transport públic, infraestructures, arquitectura o ecologia. El periodisme, com la democràcia, es fa des de les bases i amb vocació de servei públic.

No obstant, és naïf pensar que tot són flors i violes. El més factible és acabar treballant en un gabinet de comunicació, però si això és així, igualment tiraré endavant altres projectes més propis del periodisme: col·laborar en mitjans alternatius d’Internet, de nínxol o publicant entrades al meu blog.

PAU

A mi d'aquí 10 anys m'agradaria estar treballant de periodista esportiu, ja sigui en la secció d'esports d'un mitjà d'informació general, o en un mitjà únicament esportiu, però fos on fos, el mitjà hauria de donar especial importància a l'àmbit poliesportiu, en el que realment m'agradaria treballar. Presenciar i cobrir les finals de l'NBA o la natació i/o atletisme d'uns Jocs Olímpics, per posar dos exemples, em faria especial il·lusió.

Pel que fa a com crec que serà, no veig impossible aconseguir el meu somni, però veig més possible no aconseguir-lo. Veig més factible treballar en gabinets de comunicació, que no m’incomodaria si fossin de l’àmbit esportiu (el del FC Barcelona, el del COE...). Tampoc descartaria estar treballant en la secció d’internacional d’un mitjà. Sigui com sigui, diuen que els somnis hi són per complir-los. Endavant.

DANIEL

A mi, particularment, m’agradaria treballar com a corresponsal local per a un mitjà de comunicació estranger, bé sigui des de Barcelona mateix o des de Madrid. Més concretament, preferiria treballar en algun mitjà que tingués com a pilars fonamentals l’anàlisi geopolítica i el periodisme d’investigació. Tot i això, un somni meu seria tenir un programa de ràdio o televisió propi, de periodisme d’investigació a l’estil de Salvados o amb un toc d’humor com l’infoteniment d’El Intermedio. Però sempre des d’una anàlisi política i fent investigació, en major o menor grau.

Pel que fa a com veig la meva situació d’aquí 10 anys a la realitat, crec que és fàcil acabar treballant en un gabinet de premsa d’alguna empresa o institució. Això, si l’empresa o institució tinguessin un caràcter humà (estil una ONG, una fundació…) tampoc em desagradaria del tot.

JAVI

Respecte a com m'agradaria que fos la meva situació professional en 10 anys, desitjaria treballar en l'àrea esportiva de mitjans de comunicació que apostin fortament per l'esport i per un periodisme esportiu de qualitat. Mitjans com Canal+ o Gol TV, o programes com Hat-trick Total (Esport3) serien llocs on m'agradaria veure'm. Un somni personal, concretament, seria cobrir per a un mitjà com a enviat especial un gran esdeveniment com els Jocs Olímpics, un Mundial de Futbol o una Eurocopa.

Quant a com crec que serà realment, veig factible aconseguir el meu propòsit de treballar com a periodista esportiu ja que dia rere dia consumeixo esport i crec tenir coses a aportar. I pel que fa al mitjà concret s'haurà de veure com està d’aquí deu anys el panorama, però veig factible també la possibilitat de treballar a un dels mitjans que he citat. Optimisme.

"Periodismo postindustrial"

El periodisme travessa un moment d’impàs. És per això que en aquesta entrada exposarem dues amenaces que afecten actualment el periodisme i els periodistes i, per contra, tres oportunitats que tenim al davant, actualment o en el futur immediat.

La primera amenaça fa referència a les institucions. Com ja hem dit, amb la nova hegemonia d’internet i les noves tecnologies, el periodisme (i el món) estan vivint un moment de canvi. Així, és una amenaça per a les institucions el fet que estan dissenyades per a resistir el canvi. En un moment com l’actual, el que les institucions haurien de fer és renovar-se, innovar en els processos, i no ho estan fent. L’únic que sembla que saben fer és reduir plantilla per tal d’assolir un balanç econòmic positiu, però inestable, perquè aquestes mesures només representen un salvavides a curt termini. En conclusió, els mitjans pretenen fer el mateix amb menys sense canviar els seus processos, en lloc de preguntar-se com canviar els processos.

La desafecció de la ciutadania i la pèrdua de confiança progressiva en els mitjans són una altra amenaça a la qual ha de fer front el periodisme. La mala reputació s’afegeix al distanciament entre els periodistes i els mitjans tradicionals i la societat –en especial en el cas dels joves–, que avancen en línies diferents. Les noves tecnologies, amb l’anàlisi de dades automatitzat i l’assumpció de la redacció de notícies senzilles per part de màquines, han de permetre acostar-se al lector i combatre la desafecció ciutadana, recuperant la confiança amb més rigor i qualitat. Hem de tenir present que la possibilitat que tothom pugui crear articles a Internet no afavoreix que el periodisme guanyi rigor. És cert que a Internet hi ha molts articles de qualitat, però al mateix temps, molts no periodistes se n’aprofiten per infiltrar els seus productes, tot desprestigiant la professió.

Quant a les oportunitats que tenen els periodistes, una d’elles creiem que és la facilitat de crear nous projectes periodístics o startups en suport digital, els quals ofereixen un baix cost i àmplies oportunitats de difusió. Per tant, tot i que treballar en un mitjà de comunicació clàssic és una gran motivació, les portes per als periodistes actuals no es tanquen en cas de no accedir-hi.

Aquestes startups, com hem dit, tenen un cost molt baix –crear un bloc o una pàgina web és relativament econòmic i, fins i tot, gratuït renunciant a certs serveis-. I pel que fa a les àmplies oportunitats de difusió, només és necessari saber fer un bon ús de les xarxes socials. A més, l’startup generalment permet al periodista exercir la seva professió amb més independència i, sobretot, amb més poder de decisió sobre el que es publica. Tot i ser una oportunitat que ofereix un fàcil accés, és de difícil consolidació.

Una altra oportunitat que se’ls presentarà als periodistes en el futur immediat, i ja present avui dia, és l’ajuda que poden proporcionar els ciutadans.

Els periodistes tenen actualment moltes més fonts que abans. Ara els periodistes compten amb les informacions que els donen els ciutadans, cosa que, fins a cert punt, facilita la feina. Ho demostren així casos com l’assassinat de Bin Laden, on va ser un veí el que en va informar per les xarxes socials.

A través també de les xarxes socials, els periodistes tenen  l’oportunitat de saber més ràpidament què opinen els ciutadans d’ells. Aquest feedback més ràpid dóna als periodistes l’avantatge de poder canviar d’una manera més ràpida.

"Los elementos del periodismo"

Los elementos del periodismo de Bill Kovach i Tom Rosenstiel ens presenta deu principis bàsics als quals el periodisme ha de ser fidel. La lleialtat als ciutadans, la verificació dels fets i la independència són, per a nosaltres, els elements més importants. La lleialtat als ciutadans és bàsica perquè el periodisme ha de permetre al lector tenir la informació per a governar-se a si mateix. Com que ens hi devem, hem d’informar-lo i demostrar-li lleialtat: el lector passa per davant del cap. Però la lleialtat no és suficient, la informació ha de respectar la veritat i, per fer-ho, el periodista recorre a la verificació, gràcies a la qual els lectors hi confien. Aquesta implica no dir res que no hagi passat, explicar els mètodes usats, comprovar la notícia i reconèixer els errors. No obstant, els dos principis són difícils de complir sense independència. No podem caure en les pressions d’aquells de qui informem, que allunyarien la notícia de la realitat. Hem de treballar lliurement i explicar els fets sense posicionar-nos.  

Un dels elements que més es compleix és el de la veritat. Creiem que ho fa perquè els mitjans merament informatius, complint amb el seu objectiu de comunicar als ciutadans, expliquen en la majoria de casos la realitat tal com és. Tot i que no es compleixen en tanta mesura com el primer, els principis del fòrum públic per la crítica i el comentari, amb cartes al director i comentaris als llocs web, i el del significant suggerent i rellevant, amb programes d’infoteniment, com El Intermedio, creiem que són dels elements més complerts per part del periodisme actual.

Pel que fa als elements que creiem que es compleixen menys, destaquem la independència de qui s’informa i la necessitat d’informacions exhaustives i proporcionades. Respecte a l’element d’independència, tal com apunten els autors del llibre, el periodisme està vivint un procés de mercantilització des de fa anys, que dificulta el seu compliment. Els diaris, les televisions i les ràdios necessiten patrocinadors i anunciants per poder finançar la seva activitat i, per tant, resulta utòpic pensar que mantindran independència envers les companyies que els sostenen econòmicament. Quant al segon element, creiem que els mitjans de comunicació tenen un funcionament econòmic molt enfocat a un target determinat i, per tant, tindran vocació d’informar només sobre allò que interessi el seu públic concret, deixant de banda altres sectors de la població.

Per acabar, l’element que creiem que caldria reforçar per millorar la valoració social del periodisme és el que fa referència al fet que la seva essència és la disciplina de la verificació. Pensem que una notícia, si la informació que transmet està ben verificada, ofereix una informació vertadera al ciutadà. Això, alhora, és el que aquest ha d’exigir del periodisme: que li proporcioni una informació verídica, per tal d’estar correctament informat i ésser capaç de governar-se a si mateix. A més, com diu el llibre, és aquesta capacitat d’autogovern la que fa lliures els ciutadans, i els permet prendre les seves pròpies decisions i tenir les seves opinions pròpies. Actualment, part del problema és que el ciutadà no es refia de la informació que rep dels mitjans, perquè pensa que pot estar condicionada per interessos molt diversos. Així, si la informació transmesa pels mitjans estigués sempre ben verificada i fos, per tant, vertadera, milloraria la valoració social del periodisme.

Consell de redacció

El consell de redacció simulat que hem realitzat aquest dimecres 29 ha estat una experiència molt enriquidora gràcies a la qual ens hem pogut fer una idea aproximada de com funciona un consell de redacció real -que serà explicat més endavant-. A la simulació hem pogut veure com cada un dels membres intentava que una de les seves notícies aparegués en portada i hem comprovat que la decisió del que és o no portada és una tasca de cooperació, on cadascú dóna les seves opinions sobre el que creu que hauria de ser-ho i, a partir d’aquí, entre tots es decideix el que serà a la primera plana l’endemà. En general, la impressió que ens deixa aquesta experiència és que un mitjà de comunicació no el fa un sol periodista, sinó el conjunt d’aquests, i que col·laborant entre companys s’aconsegueix un millor diari que treballant individualment.

El nostre grup ha fet un gran ús dels criteris de selecció explicats a classe. Sobretot, ens hem basat en els nou criteris de Galtung, J. & Ruge, M.H.: freqüència, llindar d’intensitat, no ambigüitat, significativitat, consonància, imprevisibilitat, continuïtat, composició i els quatre valors socioculturals (persones d’elit, nacions d’elit, accions personals/individuals i negativitat).  Un exemple de la utilització del criteri dels valors socioculturals  el trobem a la primera notícia, ja que si no fos una persona d’elit (De Guindos, ministre d’economia) qui donés una xifra de les operacions “potencialment irregulars” de les entitats nacionalitzades probablement la informació perdria rellevància. El mateix passa amb Acebes, a la notícia col·locada en segon lloc: es tracta d’una persona molt important, sobretot fa temps, dins el partit que actualment governa el país. També hem utilitzat el criteri de genericitat, a l’hora de seleccionar la notícia referent a Joan Laporta, pel gran nombre d’aficionats al Barça. Altres criteris que hem aplicat són la proximitat geogràfica i cultural (com en la notícia d’Ucraïna i els proeuropeus) o el desenvolupament futur dels fets (com en la notícia sobre el marit de Teresa Romero, cas en què serà interessant seguir quina posició defensa la família sobre la responsabilitat del contagi).

En la nostra opinió, els consells de selecció dels mitjans reals no són gaire diferents del que vam fer nosaltres: cada secció batalla per incorporar part del contingut a la portada, malgrat que l’espai sigui limitat. Pensem que el factor del disseny hi juga un paper important i el fet de tenir més o menys fotografies d’un tema acaba pesant prou com per determinar la notícia principal entre les proposades. Podríem assegurar que les redaccions no filtren, com vam fer nosaltres, les notícies segons el nombre de criteris de selecció que compleixen i, molt sovint, s’imposa el que s’intueix que duran en portada els altres mitjans.

Vam veure que la discussió més potent del seminari va ser amb altres grups, als quals vam recriminar que col·loquessin un sondeig d’un altre diari -en aquest cas, El Periódico- al titular principal. Per això creiem que, més enllà de les discussions internes de cada mitjà, que pot resoldre el director amb la seva última paraula (a diferència d'al nostre seminari), al final tothom acostuma a criticar la portada dels competidors. Finalment, hem de tenir en compte que els diaris també incorporen titulars dels suplements -els dies que n’hi ha- i anuncis a la portada, cosa que redueix l’espai dedicat a la informació.

Per acabar, us mostrem la nostra portada:

La portada que vam realitzar conjuntament amb el grup 3F