“Una narración informativa, de vuelo más o menos literario, concebida y realizada según la personalidad del escritor-periodista” (G. Martín Vivaldi); “Narración directa e inmediata de una noticia con ciertos elementos valorativos que deben ser secundarios respecto a la narración del hecho en sí y que intenta reflejar lo acaecido entre dos fechas” (Martínez Albertos). Així defineixen aquests dos periodistes el reportatge i la crònica respectivament. Dos gèneres periodístics que presenten certs elements de coincidència, i d’altres de diferenciació. La primera gran diferència que hi ha és que mentre que la crònica ha de versar sobre una notícia d’actualitat, el reportatge no té aquesta exigència temporal i pot tractar temes encara que no siguin d’actualitat recent. L’estil és un altre punt de diferenciació, i és que, en el cas del reportatge, aquest està sotmès a una certa estructuració. En el cas de la crònica, en canvi, l’estil és més lliure, tot i que amb la limitació de fer referència al fet noticiós. La tercera diferència la trobem dins la modalitat radiofònica d’ambdós gèneres; i és que mentre que la crònica no utilitza elements de so o música, el reportatge sí que en fa ús. En el pla més teòric, i segons Martínez Albertos, les arrels –anglosaxona en el reportatge i llatina en la crònica- serien el quart element de no coincidència.
Pel que fa als punts de coincidència, ambdós gèneres acaben sent una prolongació més detallada d’una notícia, de la qual es tracta d’explicar tot el possible –context, novetats, dades...-. En la introducció d’elements valoratius es troba la segona similitud, i és que en ambdós casos està permesa, tot i que amb limitacions: en el reportatge hi ha d’haver mesura en la seva introducció i, en el cas de la crònica, han d’estar subordinats al relat dels fets.
 |
Oriol Junqueras i Marta Rovira,
en l'acte de diumenge passat a la plaça Catalunya
|
Aquesta crònica política local relata de manera seqüencial el que ha transcorregut en un període de temps donat. Més concretament, fa referència a les declaracions de Junqueras al programa de ràdio El món a RAC1 en el dia anterior al que fou publicada la notícia, és a dir, el 21 d’octubre. Observem que és una crònica per la notícia de rerefons que conté, explicada al subtítol, i que consisteix a que Junqueras marca el “full de ruta” a la independència a través d’unes plebiscitàries. Un altre factor que ens fa pensar que es tracta d’una crònica (en oposició, per exemple, a una notícia) és que va signada: JP, de Jordi Panyella. Trobem continuïtat tant pel tema tractat (el procés sobiranista català, explicat fins al dia en què s’aconseguiria la independència) com per les declaracions de Junqueras al programa de ràdio. Tal com podem veure al paràgraf número 3 i a l’última frase del 5 l’autor combina la interpretació i l’anàlisi. El 4t paràgraf es nodreix, bàsicament, de declaracions, com tota la crònica en general. Pel que fa als recursos utilitzats, observem que tota la notícia gira entorn d’una metàfora cinematogràfica (ja des del primer moment es parla d’actors, dins la pel·lícula d’El procés). És per això que la crònica acaba amb les paraules “the end”, cosa que també constitueix una metàfora. Quant al titular, completament apel·latiu, també hi trobem una metàfora: “l’endemà”, que vol dir després de la independència. Tot aquest relat cronològic però, alhora, metafòric amb el que seria el procés sobiranista i la seva culminació, i juntament amb l’al·legoria cinematogràfica, ens donen una idea del que és l’estructura lliure de la crònica.
 |
| Vladímir Putin i Petró Poroixenko, cara a cara |
Aquest article de La Vanguardia es tracta d’una crònica de política (o, més ben dit, geopolítica) d’estranger, ja que el seu autor es troba a Roma. Eusebio Val és un corresponsal a Itàlia del mitjà en qüestió, cosa que ens ajuda a pensar que el text tractat és una crònica. En aquest cas, el títol és informatiu i té l’estructura subjecte-verb-complements de les notícies. És aquesta la notícia de rerefons de la qual parteix la crònica, juntament amb l’expressat al subtítol: que Putin ha anunciat un acord per subministrar gas durant l’hivern. Com tota crònica, es relata el succeït en un període de temps determinat, en aquest cas durant la 2a jornada de la cimera entre la Unió Europea i Àsia. Trobem continuïtat en l’article a través tant del tema, que és el mateix durant tota la notícia, com l’ambient o espai: la taula rodona entre els principals líders dels països participants de la cimera UE-Àsia. També podríem parlar d’una continuïtat a través del temps, ja que la crònica relata des de l’esmorzar entre els principals líders (al 3r paràgraf) fins la trobada després de la cimera entre Putin i Poroixenko (al final de l’article). Cal destacar que es tracta d’un text molt objectiu, que entra poc en interpretacions i anàlisis. Només en trobem al final del primer paràgraf (“no va quedar gaire clar ni el nivell de compromís bilateral ni les possibilitats finals d’èxit”) i a l’inici del 2n (“es va percebre cautela i càlcul”). Pel que fa als recursos utilitzats, destaca en el conjunt de l’article el gran infogràfic dedicat als gasoductes entre la UE i Àsia, a més dels dos destacats. A part d’aquests recursos més aviat externs al text, trobem una metàfora al 2n paràgraf: “la partida d’escacs és complexa i es continuarà jugant”. Tot i que hem dit que s’entra poc en la interpretació i l’anàlisi, sí que trobem, encara que passin gairebé desapercebudes, algunes adjectivacions interpretatives, com és el cas de l’inici del 4t paràgraf: “Hi va haver tímids avenços” o més endavant, quan es parla de Renzi, que es diu que és “optimista però vague”.
Pel que fa a la crònica de televisió, hem escollit una que realitza l’Almudena Ariza des de Nova York per narrar les últimes novetats de la presència de l’ebola als Estats Units. La crònica la realitza en el Telediario 15:00 de La1 el dia 17 d’octubre d’aquest any. Pensem que és una crònica perquè es donen dos elements molt característics d’aquest gènere: la figura del corresponsal i l’stand up o periodista in situ: en aquest cas, la periodista es troba a Nova York i realitza una connexió en directe amb l’informatiu que s’està emetent des dels estudis de Madrid. A més, es donen altres característiques com el relat seqüencial dels fets (la periodista explica en profunditat l’últim cas de contagi) i el fet de tenir com a rerefons una notícia. En aquest cas el fet noticiós és la por de l’expansió del virus als Estats Units després que l’última contagiada hagués utilitzat diversos mitjans de transport amb el símptoma de la febre ja present. La modalitat de crònica és la d’estranger.
 |
| Marc Márquez, durant la sessió d'entrenaments |
Pel que fa a la crònica radiofònica, hem escollit una que realitza en Damià Aguilar des de Japó per narrar les últimes novetats dels entrenaments lliures del Mundial de Motociclisme. La crònica la realitza per a Catalunya Ràdio, concretament en la secció d’esports, el 10 d’octubre d’aquest any. Pensem que és una crònica per la presència d’un enviat especial –el periodista Damià Aguilar-, per l’absència d’efectes de so i música, per la brevetat –tan sols dura cinc minuts i mig-, per l’exposició de dades –els primers resultats d’aquests entrenaments- i pel tipus de relat. Respecte això últim, aquest està altament condicionat per la modalitat de crònica de què es tracta: esportiva-. La introducció d’elements valoratius amb clar signe d’opinió –“Jorge Lorenzo està fort i segur”, “Marc Márquez no ha començat gens bé”, “jo crec que la lluita pel subcampionat aquest any és important”- i, fins i tot, el to menys rígid amb què s’ofereix la crònica podríem dir que són les dues característiques més indicatives de la modalitat.
Amb aquest títol, el reportatge escrit que hem escollit (de Víctor Vargas a El Periódico) ens parla d’un fenomen d’actualitat, el de gent gran que comparteix pis per a reduir despeses, que s’ha convertit en un tema present en el debat social -característica exigida a qualsevol peça que es vulgui considerar reportatge, perquè com explicava Martín Vivaldi, “no concebem que es publiquin reportatge intemporals o inactuals”-. No obstant, no parteix d’una notícia concreta, com sí que farien les cròniques, perquè és un reportatge. En la peça escollida, la personalitat de l’escriptor-periodista es nota més aviat poc, per la qual cosa considerem que és un reportatge informatiu i no pas interpretatiu.
L’article, en el primer paràgraf, ens situa el tema, el contextualitza històricament i ens presenta la tesi que exposarà als paràgrafs següents: el fet de compartir pis ja no és únicament una qüestió de joves i estudiants, la pràctica s’ha estès a altres grups d’edat i fins i tot hi ha llogaters que paguen menys a canvi d’oferir serveis al propietari o a l’altre llogater. En els paràgrafs segon i tercer ens aporta dades estadístiques que suporten la tesi presentada i en els següents, ens presenta les opinions de la responsable de l’estudi, d’un sociòleg i de la coordinadora d’un programa que permet que persones grans convisquin amb joves. A més, a la versió impresa de l’article, el periodista també ens mostra les experiències de quatre persones, una de les quals és una senyora molt gran, que per motius diferents han de compartir pis. Això es justifica amb l’explicació de Pilar Diezhandino, per a la qual, en un reportatge, “el lector ha de veure, sentir, entendre les coses com si hagués estat en el lloc del succés”. A través dels quatre testimonis, veiem la realitat humana existent darrere d’una pràctica cada vegada més estesa i, en relació amb això, podem recordar que Josep Pla considerava que “les pretensions del reportatge estan subjectes a la momentaneïtat i contenen, per tant, elements de fugacitat”. Les persones i les seves situacions personals canvien i en el reportatge només es recull allò relatiu a un moment i situació concrets.
 |
| Interior de la cooperativa La Ciutat Invisible, a Riego, 35 |
El segon reportatge de premsa, titulat “El districte més cooperatiu” i escrit per Luis Benavente, ens passeja per un barri molt cooperatiu, com s’encarrega de transmetre’ns el periodista, i després de contextualitzar-nos el tema històricament, ens vol presentar el llegat de la filosofia cooperativista en aquest antic barri industrial de Barcelona. El tema és doncs de certa actualitat, és una tendència, si bé la peça –com tot reportatge– no està lligada a l’agenda informativa diària. En un to molt informatiu ens presenta diferents persones relacionades amb les cooperatives (La Col i Coop57), així com autors d’un llibre que en parlen, per acostar-nos de manera més personal a la realitat del barri. Seria doncs un exemple de reportatge mostratiu, segons la classificació feta per María Jesús Casals Carro.
En relació a aquest article, que forma part de la secció Districtes que publica El Periódico cada dimecres, hem descobert que el diari cobra per oferir-la. Tanmateix, és una secció feta per periodistes que no es pot distingir de la resta del diari, perquè no s’indica enlloc (com es fa normalment) ni hi ha cap canvi en el format. Justament per això el volem posar d’exemple (malgrat tenir-ne d’altres, com Aprendre amb la història) i, alhora, fer-lo servir per a criticar el fet que enlloc es digui clarament que no és una secció de periodisme lliure, si es permet l'expressió.
L’exemple escollit com a reportatge radiofònic es titula “Cap al casal d’estiu” i pertany al programa Solidaris de Catalunya Ràdio, dins la secció “El reportatge”, emès el 12 de juliol d’aquest mateix any.
És un reportatge que tracta sobre un casal d’estiu d’un barri de Badalona. Es pot parlar de reportatge perquè és objectiu, és a dir, ni critica ni enalteix els casals d’estiu. D’altra banda el periodista interpreta, ja que escull a qui entrevista i a qui no, així com a quin casal d’estiu va a fer el reportatge. Cal recalcar també que compleix amb tres de les quatre regles d’or del diari El Mundo, que són deixar que les persones parlin, relatar econòmicament i no deixar que la història perdi ritme. La quarta regla, que és mostrar les persones fent coses, no es pot aplicar a la ràdio.
Pel que fa a les característiques del reportatge en si, el reporter s’apropa fins al lloc dels fets i des d’allà informa del que passa i del que es fa. És objectiu, com ja s’ha dit abans, i utilitza recursos propis de la ràdio que no es poden usar en premsa escrita. Aquest reportatge en concret utilitza recursos com talls de veu amb entrevistes a alguns dels nens i adults presents al casal, així com música, tant al començament per introduir la secció, com al final per tancar-la, i durant tot el reportatge s’utilitza música de fons.
Pel que fa als subtipus als quals podria ser inclòs aquest reportatge, n’hi ha diversos. Pel que fa a la classificació de María Jesús Casals Carró, es tracta d’un reportatge mostratiu, ja que tan sols parla amb gent sobre el que són els casals d’estiu. Amb la subdivisió més àmplia de la mateixa autora, es podria considerar un reportatge divulgatiu i d’oci i serveis. Pel que fa a la classificació de contingut d’Álex Grijelmo, es podria parlar d’un reportatge d’interès humà.
 |
| Bandera d'Escòcia |
L’exemple que hem escollit com a reportatge televisiu és un reportatge pertinent al programa 30 minuts de TV3 titulat “Goodbye Scotland?”, emès el 7 de setembre d’aquest mateix any.
Creiem que és un reportatge perquè compleix amb tots o quasi tots els requisits que ha de tenir un reportatge, explicats a la introducció. El programa tracta d’un tema d’actualitat, com ho era en aquells moments la possible independència d’Escòcia, i a més és un tema amb cert paral·lelisme a la situació política catalana. Més enllà d’això, es tracta d’un reportatge enfocat des d’un punt de vista objectiu, mostrant tant possibles avantatges com inconvenients, i tant gent partidària a la independència com gent que hi era contrària. Així, compleix amb un dels requeriments que dóna Josep Pla per poder parlar de reportatge. Cal destacar que coincideix amb les quatre regles d’or del diari El Mundo: mostra persones fent coses, deixa a les persones parlar, escriu (és a dir relata) econòmicament i en cap moment deixa que la història perdi ritme. El reporter també interpreta en cert grau, ja que és ell qui decideix per què entrevista a unes persones i no a unes altres, així com és ell qui decideix enfocar-ho des del punt de vista escocès i no anglès, per exemple.
Les característiques més destacades del reportatge escollit estan, en part, relacionades amb alguns dels arguments usats com a justificació. Així doncs, es tracta d’un reportatge objectiu, ja que parla tant amb gent partidària de la independència com gent que hi és contrària, de la mateixa manera que mostra tant avantatges com inconvenients. El reportatge també utilitza recursos propis del reportatge televisiu, com veus en off, imatges que ajuden a entendre allò que se’ns explica i els noms de les persones que parlen a sota de la imatge de la persona en si, de manera que el narrador no ha d’interrompre la seva narració per explicar qui és aquella persona. Al principi del reportatge també incorpora una metàfora comparant una possible Escòcia independent amb un castell dels afores d’Aberdeen, en el cas que la independència no sortís de la manera esperada.
El reportatge “Goodbye Scotland?” del 30 minuts podria ser inclòs dins de diversos subtipus. Podria ser considerat un reportatge mostratiu i explicatiu (classificació de María Jesús Casals Carro), ja que mostra tant testimonis parlant d’una possible independència com les causes d’aquesta. Amb la classificació més específica de la mateixa autora, podria ser considerat un reportatge analític, especulatiu (la independència d’Escòcia és tan sols una suposició) i d’investigació. Pel que fa a la classificació que dóna l’Álex Grijelmo dels reportatges, orientada al contingut, es podria catalogar com un reportatge d’interès social (relacionat amb la situació de Catalunya), d’interès noticiós i d’opinions (bona part del reportatge s’estructura sobre entrevistes a persones majoritàriament anònimes).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada